La idea de portar a terme una sèrie de documentals se’m va acudir per primera vegada durant la pandèmia, ja que durant aquella època vaig estar revisant i escanejant milers de fotos que havia fet durant la meva estància a Espanya. Junt amb qui llavors era la meva dona, vaig viatjar arreu de la Península Ibèrica quan la nostra feina de professor ens ho permetia. Els meus coneixements previs de fotoperiodisme em van guiar en la recerca d’històries pertot arreu on vam anar. N’hi va haver moltes: un pícnic fora de l’Estadi Olímpic mentre veiem passar la torxa de camí cap al seu interior (massa garrepa com per pagar cent dòlars per seient i veure així la cerimònia inaugural des de les grades), i seguir amb la mirada la fletxa de foc fins arribar al punt més alt del mur de l’estadi per encendre així la flama oficial dels jocs; veure’m en una conferència de premsa i saludar el president de Catalunya, Jordi Pujol, gràcies a un carnet de premsa vell que tenia, confiant alhora en el fet de ser un americà engalanat amb un munt de càmeres (El President va ser increïblement graciós i amigable, mentre que el Cònsol General Americà d’aquell moment no ho va ser tant); i descobrir que cada petita ciutat i poble tenen el seu únic i fantàstic festival acompanyat de música, menjar i sovint també de comportaments extravagants i perillosos fruit de la fanfarroneria, com a la Patum, on un pas en fals et podia literalment portar fins a morir trepitjat, una figura gegant de paper maixé podia colpejar-te fins a deixar-te inconscient, o bé podies acabar desfigurat per a la resta de la teva vida amb cremades de tercer grau provocades per la pirotècnia que uns dimonis portaven a sobre mentre estratègicament ballaven enmig de la multitud.

            Mentre anotava i registrava les històries que tornaven a mi gràcies a les fotografies, la meva família i jo veiem tots els documentals sobre viatges que trobàvem a plataformes com ara Netflix, Curiosity o PBS. Ens esforçàvem al màxim per viatjar a través de l’altre quan una altra opció no era plausible: des del món poètic i dramàtic de Werner Herzog i les seves «Trobades a la Fi del Món», fins a la rústica però interessant sèrie de documentals francesa «La Ruta de la Seda» d’Alfred de Montesquiou. Des de feia ja molt de temps, havia abandonat la fotografia com a vocació per ensenyar ciències durant uns quants anys, dedicar-me a la enginyeria i gravació de so, compondre cançons, pilotar petits avions, i aprendre medicina i fer de metge. Però els darrers anys la meva passió per les imatges havia revifat en endinsar-me en el món de la producció de vídeos. Mentre veia molts d’aquests documentals, els refeia dins del meu cap. Llavors, vaig adonar-me que jo també tenia moltes històries per explicar sobre una vida en terres estrangeres... La «Meva Espanya» havia nascut.